Pugeu a la barca, que naufragarem,
anirem mar endintre fins a perdre el món
sobre l'aigua verda, sota el blau del cel,
amanyagats de dia pels esclats del sol,
embriacs de lluna i silenci d'estels,
arribarem molt lluny on, voltats d'horitzó,
trencarem la barca i ens enfonsarem.
Pugeu a la barca, que naufragarem,
tothom pensarà que ens haurem ofegat
però ja podeu riure perquè no ho farem,
si hom no ho desitja, hom no es nega mai,
anirem sota l'aigua amb els ulls ben oberts
buscant per la història morta el rei dels mars,
algun peix dels 'rojos' ja ens dirà allà on és.
Pugeu a la barca, que naufragarem,
Neptú ens dirà hola amb ulls omnipotents
—No fotem candela, tros de rei vellet,
que l'absolutisme se l'ha endut el vent.
El rei de les barbes veurà bé on anem
—M'agradeu, grans brètols! —dirà astutament
—Teniu bona fusta i sabeu què voleu.
Pugeu a la barca, que naufragarem,
farem la república amb jo president,
vosaltres ministres i el rei res de res,
omplint-li la bossa ja el tindrem content.
Amb les mars unides sota un sol govern
en tindrem de sobres per fer el què farem,
tindrem més força que el món de l'Oest.
Pugeu a la barca, que naufragarem,
crearem un déu i farem tempestats,
llençarem en terra mig mar tot sencer
amb grans maremàgnums nodrirem l'espant,
sobre cada onada un gran cartell imprès:
'Tots els calés vostres llenceu-los al mar
que el gran déu de l'aigua ja té el misto encès'.
Pugeu a la barca, que naufragarem,
quan tots els diners del món siguin al fons
tornarem la calma i no els recollirem,
agafarem els peixos i tant sí com no
farem que se'ls mengin del primer al darrer.
Després tornarem a les terres d'on som:
si avui fem verema, demà follarem.
Dioptria II, Pau Riba. 1971.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada