Ara som en aquell punt
on els cossos són com aigües
barrejades sense mida,
on no arriben les paraules.
Sortim enlairats com si mai
tornéssim a estar junts.
On les mides i les formes
són canviants,
prenen vida i es deformen
dins cada petit instant.
I al nostre davant llums d'espelmes
que ens veuran fugir.
Dits com llars de foc,
brases d'una pell tan nua.
Dos cremant del tot
vells coixins i antics llençols
amb tants records.
Branques i pètals de flors,
de flors que ara cremen pels dos
com aigües d'un sol mar,
plou i no vessen mai.
Ara som en aquell punt
on res més ens fa aparèixer
i allunyar-nos del present,
i fer-ho sense cap pressa
humilment brillant
quan et tinc davant.
Escapistes, Inspira. 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada