La teva cara és un tros de cel,
pluja forta cau del teu cabell.
Les paraules no valen res,
silencis penjats sobre les parets.
Les faroles no estan enceses,
foscor que esborra totes les promeses.
La terra, vella invàlida, busca
sang jove i calenta al peu de la porta.
I tu rius, no és broma que estiguem vius,
i tu sents, algú dicta els meus pensaments.
Et veig i ja no puc esperar res.
No, no, vull creure que jo sigui el boig.
Miralls deformant-nos els cossos.
Potser demà, l´horitzó serà més clar.
Aguantarem el fred i esperarem
fins que el bon temps tornarà.
Aguantarem el fred i esperarem
fins que un dels dos pugui parlar.
No diguis res, em trobo malament.
Hi ha un núvol gris que pesa sobre meu.
T´escolto i ara no t´entenc
però ja saps que tot ho arregla el temps.
Ulls recoberts de boira,
potser demà tornaran a brillar.
Aguantarem el fred i esperarem
fins que el bon temps tornarà.
Aguantarem el fred i esperarem
fins que un dels dos pugui parlar.
Sopa de cabra, Sopa de cabra. 1988.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada